Hospital Sant Pau

Història del part de l'Olivia.

By in Bebe on March 28, 2008

Després de tanta preparació, xerrades i recerca de informació, finalment va arribar el dia X.

Un dels aspectes en el que incidien als cursos i xerrades totes les llevadores era el de estar preparat per qualsevol eventualitat, sense frustrar-se. Jo ho tenia assumit, ….però …però no pensava que hagués de fer servir aquesta carta…..estava tan convençuda de que després de un embaràs tan bo i tan natural el part tindria el mateix camí…..

Un cop complerta la setmana 40, – segons càlculs de l’hospital, que tenien 2 dies de divergència amb el seguiment de l’embaràs- , vaig començar a tenir els controls amb monitors, al nou St Pau. El 1º control va anar be, però l’Olivia dormia i dormia tot i haver esmorçat el meu colacao amb un munt de galetes, i un donar-li sucs i passejar…..; si no hi havien novetats, havia de tornar 2 dies despres….

Van haver-hi novetats, ja que l’endemà vaig trencar aigües. després de dinar, mentres descansava al sofà, i em mirava el correu amb el portàtil……

Això suposava que calia moure fitxa, després de tanta placidesa a l’embaràs…actuar “sin calma però sin prisa”, com és la frase?? vaig avisar , esperar, recollir, i quan va tocar vam anar tirant…

Contraccions i dolors zero, i com sempre deien de anar xino xano cap a l’hospital, vam intentar anar caminant……una ultima visita al lavabo abans de sortir em va alterar al veure uns fils de colors vermell…..va venir el nerviosisme que no havia vingut i un cop al carrer, vam buscar un taxi……que no trobavem,,,,, Hospital Sant Pau

El taxista ens va deixar a la entrada principal de St Pau i vam pujar a peu l’escalinata principal Sant Pau
, el vestibul rosa modernista….i vam entrar al pavelló de la Mercé, o Sala de Parts.

Sant Pau és Sant Pau, tothom ho sap, un hospital molt especial : un hospital de 1º en un edifici historico artistic patrimoni de la humanitat, en un estat de conservació…..força discutible…per tant allí trobes la suma de detalls “cutres” amb la plena correcció. Força cutre és la porta de fusta verda tota desconxada del pavelló de la Mercé…..Sant Pau

Per part nostra, volem felicitar als equips que ens van atendre en tot moment: ens hem sentit atesos no només amb la qualitat professional – que creiem que ha estat molt bona però no podem avaluar en quant no professionals- si no que també en l’aspecte humà : tots els equips que ens van tractar van ser propers, aclaridors,respectuosos, i encara diria més : simpàtics i afectuosos.

Tal com vaig dir que havia trencat aigües, una llevadora em va mirar i em va dir que efectivament havia trencat aigües però que no estava de part…..però no em podia retornar a casa….ja m’havia de quedar a l’hospital….

Vam passar la tarde i la nit a la sala de parts, esperant a posar-nos de part de forma natural ja que era la sol·licitud que havíem fet i que va ser respectada. Estàvem a una habitació “de dilatació” força petita , amb 1 paret i 1 finestra de ceràmiques modernistes i 3 panells lletjos lletjos de melamina gris saleta de dilatacio
; amb els monitors, la pilota, i la possibilitat de sortit a passejar pel passadís.

Així vaig veure les 3 ( o 4) sales de part i els 2 quirofans ( nomes 1 en us??). I l’anar i venir de les doctores, les llevadores,les infermeres i les auxiliars….

Jo no estava de part, no tenia pràcticament contraccions, i les que tenia no les identificava com a tals : eren , per mi, igual que dolors de regla, més o menys forts, i fins que va ser una hora “acceptable” van anar entrant inclús acompanyants…( 1 a la vegada…).

L’Adrià havia dut el portatil amb pelicules….i després de intentar veure el Polònia a la sala de espera ( també modernista + cutre) , amb embarassades que havien corregut de urgències pero no estaven ingressades , vam tornar a l’habitació….i ens vam posar una peli…..”un funeral de muerte”……he he….bastant més fluixa del que creia….

l’adrià havia sopa un taboule a casa de la seva mare, pero a mi no em portaven res……nomes sucs ….i tenia gaaana….

vaja part més raro……..i és que, de fet, encara no estava de part.Cada x hores em treien sang per analitzar-la i avaluar la possibilitat de infeccions , donada la rotura de la bossa; constantment em mesuraven la tensió, la temperatura i em posaven els monitors…Com havia indicat els meus desitjos de tenir un part natural, al moment de ingressar la doctora em va explicar que disposavem de unes hores de espera a que el procés es desencadenés, però que més enllà de aquelles hores, era convenient intervenir.

Entre la 1 i les 6 vaig tenir contraccions, però la freqüència no era de part : eren irregulars, en intensitat i en freqüència. El dolor era molt suportable, com dolor de regla en la zona dels ronyons.

A les 6 del mati la doctora em va proposar de posar-me oxitocina sintètica per accelerar el procés…i vaig acceptar. Les contraccions aleshores van ser més agudes, constants i doloroses….i regulars en intensitat i freqüència….”artificials”…Per descontat suportables, però no se quantes hores hagués aguantat.

A les 8 del matí va haver-hi un canvi de torn, i van decidir treure’m la oxitocina sintètica per comprovar si el procés natural havia arrancat. I efectivament així era. Ja tenia contraccions, regulars, ja havia dilatat, i continuava fent-lo. La diferencia : el dolors era MOLT MÉS SUPORTABLE. Això confirma un dels fets teòrics : les contraccions causades per oxitocina sintètica son molt més doloroses que les causades per la generació de oxitocina del cos.

Vaig estar en aquesta fase de dilatació pràcticament tot el matí, a una sala de dilatació més gran; cap a la 1 del migdia em van mirar i em van dir que ja estava feta tota la dilatació, que passàvem a l’expulsiu i per tant a la sala de parts pròpiament dita!! Ja quedava poc… bé, encara podia tractar-se de un parell d’hores, o més, però ja estàvem a la recta final.sala de parts

Vaig estar a punt de demanar la epidural en aquell moment, seguint els consell de les avies…..però valorant amb la llevadora tota la feina feta, i considerant que l’expulsiu és mes curt….vaig decidir aguantar una mica mes.

És curiós que el dolor, i la “opinió” , era tant INTERMITENT com les contraccions : quan la tenia, aplicava els exercicis de respiració, que clarament no treuen el dolor però et distreuen : sabent que cada 2-3 respiracions profundes el dolor marxava, l’esforç tenia una recompensa…ja que entre contracció i contracció el dolor era ZERO!!

Com no tenia epidural podia estar de peu, asseguda, caminar, estar a la pilota o a la cadireta de part….l’única posició que no m’agradava era estirada!! L’Adrià va estar amb mi tota la estona, donant-me el seu suport encara que no jo ni ningú sabíem exactament el que volia!! també ens ho van dir a les classes…no saps que vols, no aguantes 5 minuts en la mateixa posició,,,

En un dels tactes van dir-me que la bebita havia baixat 1 fase ( l’expulsiu consta de 4 fases , i després el bb corona i surt)

Vaig pensar que per l’estona que portàvem era molt poc….suposo que ho va pensar tothom, però…bé, paciència…

Van passar 2 hores més : aleshores realment ja la meva resistència havia baixat molt, i quan tenia una contracció deia ” ai ai no puc, no aguantaré”…encara que quan marxava deia ..va, si, aguanto una mica més…..Desitjava que en el proper control em diguessin, va ja esta : ja li veiem el cap!!

I van dir : ” està al mateix lloc”………………..

Aleshores va ser una barreja de preocupació i derrumbament : 1) Perquè no baixa?? ja havia d’haver baixat!! a més jo estava en posició vertical , empenyent,,,,,els monitors donaven bé, però no avançàvem

2) portava 3 hores aguantant els dolors aguts; amb un objectiu a la vista i una durada limitada, crec que ho podia aguantar, però amb la perspectiva indefinida en la que haviem entrat, l’esgotament ( portavem 24 hores fora de casa ja!!) em superava….a més la preocupació per si aquest allargament podia ser negatiu per la bebita pesava cada cop més…

Vaig demanar la anestesia…..van baixar els anestesistes, com qui ofereix el remedio magico…..em van punxar a l’esquena, esperant un moment que no hi hagues contraccions….no vaig sentir cap molèstia…..i a poc a poc l’anestesia va fer efecte.

Em vaig sentir una mica decebuda, però…les llevadores que m’havien animat, l’Adrià…em van animar també ara….ho havíem intentat, ja estava be així, ara a per la nena….

De seguida vaig notar les contraccions de la oxitocina sintètica: la panxa es posava dura dura, però no feia gens de mal perque tenia la “peridural” posada : empenya igual, però amb la sensació de que molt no feia….

Vam esperar un parell de hores mes a que amb l’ajuda externa la nena baixes.

Al sortir de un part la doctora va mirar i …….la nena no s’havia mogut!!continuava a la fase 1 !!

Que si és molt gran, que si te el cap molt gran….que si no està ben col·locada…..la qüestió és que portàvem massa hores al mateix punt….sense i amb intervenció…..

Era ja la tarde, els familiars i amics sabien que estàvem a l’hospital des de feia 24 hores, com podia ser que encara no hi haguessin novetats!!

El pas seguent va ser la cesarea: no m’havia practicament informat, ho veia tant impossible…..

em van reanestesiar, passar al llit de quirofan ……i traslladar…..feia fred, tremolava, sigui per la temperatura de la sala com per l’efecte de l’anestesia….al meu cantó nomes tenia els anestesistes, i devant com a equip coordinat les doctores llevadores i infermeres…vaig entendre com manipulaven les “tripes” sense notar res….pero constatant que era una tasca més “laboriosa” del que podia semblar…..

Finament la nena va sortir ” quina nena!!” i quin cap!”….la vaig veure 5 segons i se la van endur perquè feia fred….se que se la van endur a acabar-li de fer cures, però amb el papa…..que li va re-tallar el cordó i va tenir.la en braços mentres a mi em cosien.

Era gran, 3,8 Kg, i venia mirant cap a dalt, per això se suposa que no podia baixar.fa uns minuts he sortit de la panxa

Va estar en braços del papa i amb els avis i tiets, i l’Ada…mentres acabaven la feina amb mi…..i al sortir del quirofan,,,,al mateix passadís, els vaig veure a tots allí, i va ser molt maco…..me la vaig posar de seguida al llit i al pit….es va enganxar , i la vaig observar…….

era gran, amb el cap apepinat…semblava un mars attack!!, però era preciosa!!!!! és preciosa!!!

Una mica després, ja sols els 3, ens van passar a una habitació al pavelló de Sant Tomàs, a on estaríem 5 dies perfectament atesos : l’Olivia i jo vam fer els 20 metros en ambulància , observant un sostre modernista molt maco!! Olivia a Hospital Sant Pau
l’Adrià a peu, duia la bosseta amb l’ajuar de l’Olivia i li va donar a l’infermera el primer pijamet que duria l’Olivia…..a sobre del body amb l’escut de sant Pau que li havien posat

i vam passar la primera nit els 3…..jo com una tortuga al reves, sense poder-me moure i dolor a la panxa, amb molta gana!!!….i amb les infermeres entrant a controlar-me cada x hores….i el papa cuidant amorosament de l’Olivia

i ella posant-se més guapa per moments!!

i jo que volia anar el mes tard possible a l’hospital, i un cop allà bufar i fer ampolles….he he he

Compaeteix!

Alguna cosa a dir?

Loading Facebook Comments ...

4 thoughts on “Història del part de l'Olivia.

  1. 1

    Uff, quina aventura! suposo que seria molt difícil mantenir la calma davant de tants entrebancs i sembla que ho vas fer, et felicito doncs.
    Suposo que com jo, tot i voler que es respectés el procés natural del part, triaves un hospital per si calia assistència mèdica, així que deus estar contenta.
    Bé, què tal l’xplory? nosaltres també l’hem triat; i el mini bressol de babyhome? aquest l’hem desestimat perquè diuen que els petits dormen massa baixos i és molta molèstia haver-te d’aixecar a la nit per agafar-lo.
    Espero que no et molesti la meva intromissió, però és que m’identifico tant amb tu que és com si ens coneguéssim!
    Que gaudiu molt d’aquesta nena!

  2. 2

    De no ser per tu continuaria completament ignorant amb la possibilitat de decidir com una vol que neixi el seu fill/a. Tot i que aqui a Suecia tot lo “natural” és el que domina. La teva experiencia em serveix de gui per saber una cosa mes que pot passar. La nena és un sol de guapíssima. Que contents se us veu!!! Grattis!!!

  3. 3

    Anna, felicitats! que valenta! moltes gràcies epr compartir la teva experiència, gran i molt maca tot i no ser com tu havies somniat i desitjat…. que valenta! tntes hores aguantant… penso que vas fer bé d’acceptar anestèsia al final i mira, al final cesàrea, però pots estar contenta d’haver-ho intentat… jo ho veig un part natural tot i el final… vas aguantar tots els dolors com una campiona, tota la dilatació.. només et va faltar l’expulsiu. Quan li expliqueu a la Olivia fliparà.

    espero tenir “millor” part que tu… jejejej més curt almenys. Només em queda una setmana suposadament.
    gràcies de nou.
    Petons

  4. 4

    anims monica!! aquests darrers dies per mi van ser molt macos….va ser la verdadera “dolça espera”, ja que no tens res més a fer que cuidar-te,caminar, fer el exercicis,i acabar els ultims detalls del ajuar……a la espera de la gran aventura, que sempre ho és!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

No Trackbacks.