Ahir va ser un dia força curiós.

Vam començar baixant cap el districte financer. Allí entre gent caminant amb presses i obres, els turistes miraven el solar de la zona zero i les maquetes/posters del projecte en construcció : la Freedom Tower ( amb un aire a la torso de Malmö???) i l’intercomunicador de metros del Calatrava ( amb un aire ciutat ciencies de Valencia) . Evidentment, la vida continua, i per mi ha estat curiós veure el barri de oficines amb plena activitat, les grues, maquines, treballadors amb armilles reflectants, cascos i botes de seguretat…..No se si algú s’enfadarà, pero crec que el newyorkins van per feina. Tinc entes que hi ha hagut aquest any força polemiqes per la celebracio del 6º aniversari del 11 setembre. He llegit als diaris de aqui (suposo que s’ha comentat a tot arreu), que la gent volia deixar de fer una cerimonia general : és evident que mai oblidaran la data, pero no poden paralitzar-se cada any. Deia que despres de Pearl Harbour i de l’assassinat de Kennedy durant uns anys també es continuava conmemorant, pero a poc a poc es va deixar de fer, sense que ningú oblidi mai el que va passar. El problema del 11 de setembre, deien, és que es coneix per la data, i no per “atac de les torres”, etc… També hem llegit que no es volien fer aquest any els actes a la zona zero, pero que les victimes es van queixar; que s’ha polititzat el tema….

Be, estant a NY l’11 de setembre de 6 anys despres de l’atentat, jo diria que pel carrer es respirava normalitat. Als telenoticies feien programaes especials, pero crec que les cadenes principals no van emetre la cerimonia sensera de pe a pa; al carrer no ens vam enterar de res: només a la nit, enm veure les projeccions. Estavem sopant per celebrar l’aniversari de l’Adrià, i els restuarnats estaven plens, o sigui que……la vita continua…

Pels carrers, més aviat, hem trobat varios col.lectius protestant per la guerra : des de col.lectius de victimes a veterans….

—–

Del districte financer, ens ha cridat la atenció que els carrers son mes estret que a altres zones de Manhatten: serà perque es la part baixa de la ciutat, pot ser la mes antiga ? Wall street i els carrers colindats son estretisim, al més pur estil europeu! Tot i tenir gratacels encastonats.

I un pel cutre, tb, tot plegat. Recordo que la City de Londres em va semblar més . com dir, formal ? ( tot i la moltitud de pubs plens de executius!) A més, nio tant sols portaven trajes! Serà perqué encara f calor, pero anaven en manigues de camisa , sense corbata, i amb el look tipic americà billgatoso….he he…

A part estava ple de treballadors de obres i de manteniment ( es que tot esta de obres a tot arreu!).

El parc a baix devant dels piers (muelles) (battery park) ens ha decebut una mica…. tb estava de obres un bon troç. El que si hem vist una estació de ferrys nova de trinca ( estil barcelonós), que comunica metro i ferry ( el de staten island que es gratuit).

Allí hem agafat el metro cap a Brooklyn, i ha començat una visita força interessant.

Primer hem aparegut a una plaça molt animada, era l’ajuntament de Brooklyn i els judjats de Nova York; ens hem menjat 2 hot dogs ( mes baratos que a Manhattan) a un banc sota una estatua de Robert Kennedy i hem començat a caminar per un carrer comercial. Aqui hem de dir que la població era majoritariament afroamericana, els balncs erem una excepció. Pero tot era animat i popular. Molts negres a més, realment son dominicans i parlen castellà….

Al acabar el carrer, un altre sorpresa : un barri residencial encantador : es veu que quan van fer el pont de Brooklyn, molta gent (de wall street) va venir a viure a aquesta banda del pont, i va sorgir un barri interessant. Amb el temps va anar camviant la població, i es van instal.lar tb afroamericans de classes mes acomodades. Unes cases molt maques i molt tranquil.

De tant en tant ens passava gent jove bastant modernilla….parlant en varius idiomes …..finalment vam descubrir el seu “cau” : una facultat de disciplines artistiques, de fet deu ser un centre privat, Pratt Institute : unes instal.lacions xulissimes : edificis antics, amb jardins plagats de escultures, i estudiants i profes treballant a la mespa! molt maco! I ple ple ple de esquirols!!!tenim unes quantes fotos de aquest lloc, tot una sorpresa..

Vsm continuar i el barri esva tornar un pel popular….de fet no sabiem a on aniriem a parar. Buscavem un sector a on resideix la comunitata jueva ultraortodoxa, pero no sabiem ben be a on era…..

Amb veure un senyor d’aquells ja plegavem i tornavem enrera….

Aleshores vam notar : mira quines cases amb aquests balcons de varanes tan altes….semblen gabies!…..

I vam continuar caminant…..i, quan pensavem que ens haviem equivocat de camí, observem al fons una quantitat inmensa de gent vestida de negre, un minut despres estavem a un carrer on TOTS els viandants anaven vestits de negre, elles amb un mocador blanc al cap i ells uns amb un barret de pell cilindric i inmens (els casats) i altres amb el caperuzo negre (els solters), tots els homes amb barba i tirabuzons, molts nens, amb el cap rapat, cofia i tirabuzons, … Impresionant, semblava un salt en el temps, feia por. Els nens quan els miraves s’escapaven i entraven a les cases, pero tot i aixó vam fer alguna foto d’incògnit.

jueus ultraortodoxes satmar a brooklyn

Realment tota una experiència, de la que vam anar a una practicament inversa : a la zona “pija” del Upper East Side, per visitar el Whitney Museum of Americans Arts. Despres de haver voltat pels barris de Manhattan, ara si que ens sembla pijo aquest barri….però només en termes relatius (clar que no hem vist per dintre els famosos apartaments gegants!), i la gent estilosa. Pero és tot plegat una pijeria molt moderna, aparentment gens carca….

Doncs el Museu ahir era gratis, és a dir : hi ha un dia a la setmana , que a molts museus de NY , pay as you wish….vas i dius : va be x dolars ? i et diuen oK, i fet….nosaltres vam pagar 1 $ per persona, he he….

I al museu vam veure, entre altres obres americanes del s. XX i actuals ( algunes signades del 2006), una exposicio super interessant sobre l’art psicodelic del SUMMER OF LOVE. Chulissima! No és que fossin grans obres , la majoria eren fotografies i posters de eventos de la epoca : San Francisco, el concert de Woodstock, Beatles, escriptors Beat, prptestes contra Vietnam, Rollings….

projeccions psicodeliques de estil mandales buddistes, amb concerts de llum , habitacions fosques a on estirarse sense sabates a mirar llums i sons psicodelics…..

Molt chulo!

A més a l’audioguia que et donaven, no t’explicaven obres, si no que a cada nº que havies de posar et sortia una canço : des de All you need is love, a Lucy is in the sky with diamonds, dels Beatles, a Break on through dels Doors, a Jimi Heindrix…..

i per colmo hi havia molt gent ( pq era el dia gratis?) i semblava com una festa!

I veniem de veure els satmar!!

Compaeteix!

És comú veure gent amb bambes i indumenaria esportiva; no només el cap de setmana, si no que cada dia al mati, i sobre tot, ja tard, hem vist gent corrents, o que venien de correr, o que anaven a correr….Crec que la tipica imatge de persones fent footing per NY és certa.

El parc també estava ple els dies laborables, no tant de passejadors, com de esportistes. Moltes i moltes persones fent footing. També vam notar una cosa curiosa : els nens dels coles els porten a fer gimnastica a central park! Sobre tot per la suposada zona pija de la 5º avinguda, al upper east side, vam veure coles amb uniformes , alguns amb noms religiosos ( des de centre jueu a sagrat cor ), i grups de nens amb profes anaven cap al parc. Altre cop, vam notar que un dels esports més practicat era el soccer/futboll del nostre! I m’atreviria dir que hem trobat més nenes que nens practicant-lo.

En tema de nens ( a part de que n’hi han molts i tenen carritos molt xulos!) hem trobat moltes baby sitters latines, afroamericanes o asiatiques portant els nens blancs. Al principi ho vam veure mes a Central Park allà per la Museum Miles i la 5º , pero de fet ho hem vist a molts barris ; suposo que la newyorkina mare de nens petits no deixa de treballar i per tant necessita cangurs. També hem vist molts granmas i granpas amb els granchildren, pero obviament calem baby sitters.

Lo de la moda és frustrant! És que a les botigues hi ha el mateix que a BCN!! No nomes perqué hi ha Zara, HM, Benetton, etc etc, si no que a tot arreu. Per cert està ple de sabateries Aerosoles. Jo creia que era algo molt local de BCN…..hauré de investigar!

Vam entrar a un GAP – qe pot ser no és tan comú a BCN, tot i que ja existeix- , i tampoc hi havia una gran diferencia.

Obviament, estic segura que com a capital de la moda i la tendència, a les grans desfilades i boutiques i a les redaccions de les revistes si que hi haurà tendencia, pero al carrer domina la practicitat.

La diferencia deu ser els matissos, com ja vaig dir : d’una banda la gent esportiva ( bambes – d’aixó si que hi ha força botigues!-, malles d’esport, felpes d’esport) , de l’altra, pot ser les noies van una mica mes femenines sense perdre l’aspecte de newyorkina : més vestiditos, blusetes; tb els dies laborables a les zones del centre es veien molts vestiditos formals, tailleus amb bruses, sabatetes de taló.

Respecte als nois, normalitat absoluta!! és més, diria que molt moderns no son. I quan van d’esport porten bambes normals (uishh!) ! no aquestes tan xules que es porten els darrers anys a España i Europa!

Tinc moltes moltes ganes de tornar al Soho, Greenwich, Losaida, Nolita: espero veure més cool!

Ah, el que si que diria és que als museus hi ha aspecte de haver-hi molta gent que hi va per feina, no com a simple visitant o turista ( a tot arreu hi han els members…): de fet si tb és capital de l’art i esta plena de galeries d’art artistes i experts, te lógica. Pot ser entre aquesta gent hi havia detalls a notar en el look…pero de moment, massa pocs! A veure com ens va al festival este de Brooklyn aconsellat per pimpampum.

Per cert, repetim que són molt prims! aixó si. Hi ha molts nois – i noies- amb l’aspecte que vam batejar de “americà desnutrit”!! he he

I és que ahir vam trobat la 1º escala mecànica del metro! no n’hi han!!!!

Compaeteix!

La nostra idea ahir era baixar pel parc, voltant per dintre, i anar baixant creuant tot midtown, Greenwich, Soho, Little Italy, Chinatown, i un cop al sur, al Battery parc, agafar el ferry per tenir la vista a la posta de sol i nocturna de l’sky line. Quasi ho vam fer….però al arribar a baix ens va seblar tard, i el que vam fer va ser creuar el Pont de Brooklyn.

Hem calculat que baixant en linea recta deuen ser quasi 14-15 km, però clar…..no vam baixar en linea recta…per tant sumariem uns 2-3-4 km més…o més.O sigui que ahir a la nit estavem mooooooolt satisfets, pero mooooooolt cansats.

Al matí vam visitar un parell de supers de barri de per aqui : n’hi han molts per NY,  a l’entrada semblen  colmados de tota la vida, i dintre  alguns son uns molt bons supers. Molts d’ells son “orgànics” , que és com denominen aquí al menjar ecològc ( dir-li biologic tb em sembla una tonteria, tot és biologic i organic , no?). Ens va agradar molt el Zabars, ple de menjars molt bons de tot arreu ( tots els nostres productes mediterranis,  i més, estaven; també tenien molts cafes i tes a granel , el cafe te’l molien al moment per tu) i el Fairway. Vam esmorçar al Zabars; suposo que avui ho farem al Fairways ( tenen cafeteries-restaurant; ahir al mati plens de gent i families  amb el diari del diumenge, ple de magazines i especials del diumenge).

Els kioskos son quasi iguals que els de BCN, bueno….bastant més añejos, aixó si. Tot es tan normal!!  En camvi hi ha moltes més floristeries; son senzilles, de fet m’atreviria a dir que a la majoria de cantonades i ha un colmado, un kiosk i una floristeria! Bueno, tb hi ha els expenedors de diaris aquells que deixes la moneda  i t’el agafes. Amb la caixeta oberta pots trobar el Metro! el diari gratuit ! Suec. Quina gracia!

Hem notat que realment, la comunitat afroamericana no és tan gran. Crec que el Ferran ens ho havia dit; realment , crec que el grup mes freqüent despres dels “europeus”, son els asiàtics!Pero quants n’hi han!! A més trobo que son  – igual que al japó- estilosos, noies molt guapes….jo no se si son hereus dels de chinatown, o gent arribada de varius llocs d’Asia en diferents etapes. ( clar, a mi em semblaven japos mes qe xinos!)  A més hem vist moltes parelles mixtes.  La majora de persones tenen un aspecte…..com dir…molt poc americà ? Serà perque en realitat son italians, irlandesos, polacs, russos, jueus de tots origens (n’hem vist molts amb el gorrito aqell), espanyols, anglesos, francesos, caribenys, tots barrejats? Ni tans sols son gordos o “voluminosos”!

Al apropar-nos al parc ja vam veure que algo hi havia : una cursa!  A les samarretes posava Cure Race: Hi havia moltes dones. Finalment vam entendre que es tractava de una cursa per la cura del cancer de mama. La organització era optima : portaven samarretes blanques, i algunes rosa. Tot era blanc i rosa, de fet. Despres vam entendre que la samarreta  rosa només la podien portar les “survivors” : les sobrevivents al cancer de mama.  La cursa ja havia acabat pero hi havia ambient festiu i molta gent : musica , zancudos, animadors,  carpes a on fer masatges de peus, un carpa cafeteria de us exclusiu de les survivors, plena de globus blanc i rosa; hi havia com a sponsors hospitals ( Mount Sinai), Laboratoris, es veia per les samarretes ; pero tb hi havia sponsors generics,com yoplait, i altres que repartien muntanyes de bosses de patates i fritos, aigues, formatges….podies firmar en un mural : jo vaig signar recordant-lis qe la cura ha de estar relacionada amb la sanitat publica, gratuita  i universal….pero segur qe no s’enten….

Vamos una festa. A l’estil ciutadella, si. Pero multipicat per 10!!!!

Al parc hi havia també molta gent : footing, ciclistes, patinadors, jugant a soccer,a baseboll, fent tai-txi o karates, i uns nois fent “lluita newyorkina acrobatica ” ( definicio creada per Adrià Julià ) : o sigui : jugaven  a barallar-se fent acrobacies , no amb l’estil capoeira, si no amb l’estil pelea guarra amb efectes acrobatics, com si fossin “especialistes ” de cinema.

També hi havia força esquirols, bastan sociables per cert, i moooooooooooooolt nens!  Va tornar a veure nens banyant-se a les fonts, en banyador , en calcetes, despullats….es divertien mot, pq eren fonts que surten del terra cap  dalt , altre com aspersors….Molt xulo!

I es que feia tanta calor!

Un cop fora del Park, vam veure que el centre no estava “tencat” de diumenge.  La majoria de botigues estaven obertes i hi havia gent a dalt i baix, moltes families,molts nens ( amb carritos stokke, bugaboo o quinny….he he) , molts fent el brunch.

Els edifics de aquest sector , no ens vam semblar tant alts!! Un altre sensació que hem tingut : els edificis , i el gratacels antics, no son tan alts  (no hem estat encara al Financial District) i per tant no és gens claustrofobic. Es camina molt be per les voreres, hi han arbres, les illes no son gens grans ( les street estan molt enganxades!) . Ah! hi ha un munt de esglesies! No sabia que eren tantes! en estil gotic moltes, encara que totes son del s. XIX. Vam veure st Bart’s. De fet era St Bartholomew, pero li deien St Bart. He he.

Vam veure el MOMA i el American Crafts museum, sense entrar , pq ahir voliem fer un volt general , el Rockefeller center, amb un mercadillo als carrerons interiors; vam baixar per Park Avenue, molt mes elegant que la 5th ( bueno, ens falta el troç mes pijo de la 5 th; pero el tram de baix no és gens elegant, tot i les botigues!) , i vam visitar la famosa estació Gran Central Terminal  :molt xula!! Una mica mes a baix la Biblioteca, tb molt xula!Vam veure de lluny la ONU.

Finalment vam arribar a Union Suare, Ahir no hi havia mercadillo orgànic (avui si!) , pero estava igualment plena de gent, nens, musica. Vam continuar cap a Madison Square Park , que estava tb mot plena de gent, estirats a la gespa,dinant algo de lo que venien …..mirant els partits de tennis per les pantalles gegants allà instalades! Molt xulo!Vam intentar dinar allà a la gespa, pero se’ls hi havia acabat el chicken i el beef, o sigui que vam anar a buscar un altre lloc. Vam trobar una hamburgueseria-dinner  aconsellada per Zagat ( una guia gastronomica de aqui…imagineu la Guia Michelin recomenant un Mc Donalds? be det fet, les hamburgueses de La Musa be les podria recomenar ! He he)  –

Vam veure el Flatiron : que maco!! És cert, no nomes per la forma, si no per treball de la façana, és xulo! I la zona tb. Unes quantes botigues xules, pero normals , ni cares ni massa pijes, moltes de decoració i menatge.

Aleshores ens vam endinsar per Greenwich Village; realment es veia un camvi de  estil : edificis un pel mes baixos, les famoses casetes amb escala devant i carrers arbrats; vam arribar al carrer Gay Friendly, amb bars de gays …una mica de pelicula…

I el Soho. És molt xulo el soho! cafeteries, galeries d’art, i aqui si, botigues mes fashion ( tb molt mes cares): inclus la gent  ( que continua sent normal), era més estilosa!

Del Soho  a Little Italy, estava decorada ( els 2 carrers) amb arcs i guirnaldes amb els colors de la bandera italiana; pero ja ho diuen que els italians ja no hi viuen, qe esta ple de xinos, i que es l’unic barri qe es sustenta del turisme : almenys esta ple de restaurants qe feien bona pinta ( carillos tb) i hem sentit parlar a algun cambrer en italià ( pero no se pq m’estranya…). Diuen que als anys 80  ( fa 25 anys) va haver-hi un altre boom de italians, pero eren els pijos del mon de la moda i el boom del Made in Italy.

Poc despres vam veure el pont de Brooklyn. I el vam creuar, amb  caminadors, bicis a altes velocitats i patinadors suicides, ! per sobre del transit dels cotxes ( la reentrée del capde ). Vam intentar baixar a Brooklyn , al menys als pierres aquells qe tenien com miradors , però no podiem sortir del pont, ni quan ja s’havia acabat!

A més estavem ja mooooooooooolt cansats.

Vam tornar a manhattan amb la vista del skyline nocturn des de el pont, la Miss Liberty al fons! ( finalment) , i ens vam proposar sopar a TRibeca.

Pero era car i no teniem ganes de buscar un lloc, o sigui qe vam tornar cap al barri, mig morts, en metro , i ens vam conmprar algo a un dels colmados de per a baix , ( hi ha llocs per sopar pero no podiem mes!). Una dutxa reconfortant ( l’Adrià es va banyar) i uns sandvitxos a l’habitació mirant un programa estil Pop stars . Mentres intentava mirar les fotos del dia, s’em van tencar els ulls…. ———–

Ara  ja ens hem fet una idea general, i és molt bona. A partir d’ara tenim una setmana per entrar en detalls!!

Ja tinc ganes de baixar i veure les diferencies en dia laborable!

Compaeteix!

Una de les icones més particulars de Berlin és el senyor dels semafors de la Berlin est . Te nom i tot , es "Ampelmännchen", o sigui, literalment "senyor del semàfor".

Compaeteix!

Doncs buscanat una informació sobre un encertat regal de Nadal que hem rebut , – una ampolla de vi!! un Ribera del Duero de Emilio Moro, que promet molt!- he trobat un article super interessant de una senyora que es diu Amaya Cervera que sap molt de vins: us en faig un resum perqué està molt molt be!!

Jo prenc bona nota dels punts 1, 5 i 10, per anar tastant coses interessants…

Ahí van 10 tendencias que creemos marcarán el futuro de muchos de nuestros vinos.

1. Se exploran nuevos terruños : Las nuevas fronteras del vino La mayoría de los “descubrimientos” y las novedades más significativas no vienen de las regiones sólidas y consolidadas como Rioja, Ribera, Priorat o incluso Toro, sino de denominaciones y zonas vinícolas que se hallan en situación “emergente” o de desarrollo. En la mayoría de los casos, aportan la originalidad de sus uvas autóctonas vistas desde la óptica de las nuevas filosofías vitícolas y enológicas, el potencial de unos viñedos históricos a los que hasta ahora no se les había prestado demasiada atención y la singularidad de unos paisajes diferentes. Destacamos las garnachas de Campo de Borja, elaboradas a partir de cepas viejas, que nos siguen sorprendiendo y se consolidan como un estilo de vino bien diferenciado, tremendamente sabroso y agradable de beber. Cigales, por su parte, se ha convertido en un nuevo destino de tintos sólidos en Castilla y León, mientras que en latitudes más meridionales Jumilla (con sus tintos golosos inspirados por la monastrell), Baleares (cuna de tintos balsámicos, muy mediterráneos y con gran dimensión aromática) y algunas zonas del Levante como Utiel-Requena, donde hay mucho que explorar con la bobal, son algunos de los lugares que aportarán más originalidad y aire fresco. Viñedo de Campo de BorjaTambién hemos visto la aparición y consolidación de proyectos serios y ambiciosos en Cariñena (con lo que parece que tanto esta zona como Campo de Borja se van subiendo al carro de la brillante renovación aragonesa) y en un región aparentemente tan reñida con los tintos de calidad como Cádiz. Así como un intento digno y serio de una bodega del Bierzo que aplica con éxito su experiencia con la mencía en el trabajo con otra uva septentrional: la prieto picudo. También hemos visto la aparición y consolidación de proyectos serios y ambiciosos en (con lo que parece que tanto esta zona como Campo de Borja se van subiendo al carro de la brillante renovación aragonesa) y en un región aparentemente tan reñida con los tintos de calidad como Así como un intento digno y serio de una bodega del que aplica con éxito su experiencia con la en el trabajo con otra uva septentrional: la prieto picudo

2. La “tipicidad” se quedó en el camino No está de moda hablar de “tipicidad”, sino más bien de estilos de vinos y, sobre todo, de variedades de uva. Hemos probado excelentes vinos de Rioja y Ribera que nadie diría que son de Rioja y Ribera. Está claro que hay muchas “Riberas” y, sobre todo, muchas “Riojas”, pero no todas ellas transmiten su lugar de procedencia, y desde luego, no está en contradicción con la calidad. Sin emrago, la unificación de prácticas vinícolas y enológicas hace que vinos de distintas zonas se parezcan muchomás ahora qu hace unos años. Es una tendencia no solo española, si no mundial.

3. Imparable “efecto syrah” Es la nueva uva de moda prácticamente en todas las zonas que van más allá de los dos grandes reinos de la tempranillo (Rioja y Ribera) y tendrá un papel decisivo en los futuros tintos españoles. Se cultiva con éxito en todas las regiones mediterráneas desde Cataluña hasta Murcia, en el centro (Madrid y Castilla La Mancha) y tiene un potencial nada desdeñable para el sur más tórrido.

4. El riesgo de lanzar demasiadas novedades Hay también observaciones críticas en estas tendencias. Al decir que hay demasiadas novedades no queremos criticar al imparable número de nuevos proyectos vinícolas que han visto la luz en los últimos años, sino al alarmante desdoblamiento de marcas que se está produciendo como tendencia general en bodegas más o menos establecidas. Sobre todo cuando la aparición de estos “nuevos vinos” implica un descenso en la calidad de la gama ya existente.

5. La Mancha será fuente de agradables sorpresas Está claro que medio millón de hectáreas de viñedo dan para mucho. Junto a los grandes grupos vinícolas españoles que se están asentando en la zona para elaborar vinos de buena relación calidad-precio, cada vez más enólogos de prestigio aceptan el reto de elaborar grandes tintos en esta región tradicionalmente abocada a los graneles y a la destilación. Algunos de los vinos que hemos catado, ya fuera con denominación de origen o con el indicativo de VT de Castilla, son realmente lo mejor que hemos probado nunca de la zona. Vinos serios que intentan descubrir terruño, que consiguen huir de la rusticidad característica de la región y que resultan tremendamente expresivos y reveladores. Si continúa este trabajo serio y concienzudo y se siguen acotando los viñedos y las zonas con mayor potencial, veremos nacer muchos más ejemplos de calidad con el sello manchego.

6. La madurez de la uva es clave en la vendimia. Madurez y grado al cuadradoEl patrón de los vinos cálidos se lleva hasta sus últimas consecuencias y nos tememos que también hasta el agotamiento. Se busca la madurez total y absoluta en la viña, pero cuando el hollejo y la pepita llegan al clímax, el grado potencial puede ser del 14% o más. Algunos de los tintos que juegan la carta de la madurez extrema pueden ser tremendamente espectaculares, aunque luego, en la mesa, difícilmente se tomen más de dos copas. El problema es que muchos de los vinos que nos gusta probar, cada vez nos apetece menos beberlos. El equilibrio en estos tintos es fundamental porque, en caso contrario, se acentúan las sensaciones de pesadez. Los tintos con acidez baja raramente son buenos compañeros en la mesa.

7. Sutileza: avance lento pero claro En el extremo opuesto, avanza con pasos pequeños pero seguros la tendencia de los vinos sutiles con unas señas de identidad bastante definidas: colores menos profundos y saturados (mandan más los tonos rojizos y granates), menos intensidad aromática, aunque no por ello menos complejidad y, la gran diferencia, menos estructura en boca, pero un maravilloso equilibrio. En su lugar, el paladar se llena de aromas –consiguiendo en los mejores casos que no se pierda profundidad ni intensidad- que persisten largamente en final de boca. La elegancia, lo dicen los elaboradores más innovadores, irá ganando terreno a la potencia. Desde nuestro punto de vista, dará desde luego vinos más agradables y placenteros de beber que acompañarán mejor la comida. La tendencia no se reduce a regiones y zonas concretas, sino que tiene cierto carácter general, aunque obligará a unos consumidores acostumbrados a que los vinos les “embarguen” a dedicar algo más de atención a la copa.

8. Lo último: los vinos de “textura”El paso siguiente de los mejores tintos poderosos y concentrados de los últimos años.Es el resultado del “más difícil todavía” de no renunciar al volumen, la concentración y la estructura y conseguir al mismo tiempo una textura increíblemente aterciopelada en boca. Algo que técnicamente sólo se consigue con un trabajo orientado a conseguir taninos tremendamente maduros y pulidos ya desde la viña.Un objetivo para perfeccionistas que destinan un trabajo ímprobo de selección y cuidado a una marca prácticamente de “culto” y con un precio acorde a ese estatus. Quien quiera experimentar “los taninos de seda” en un tinto poderoso de poco más de dos años, tendrá que echar mano de billetero.

9. Etiquetas que confunden al consumidor El deseo de llamar la atención en el lineal para que nos “quedemos” con la etiqueta y el vino está llevando a diseños tan rebuscados o que, simplemente, quieren ser tan diferentes, que dificulta algo tan básico como que el consumidor pueda acceder rápidamente a la información esencial del vino

10. Los blancos ganan protagonismo: Blancos: por buen camino Los mejores elaboradores de blancos están cambiando el “chip” y se les ve cada vez más comprometidos con conseguir vinos más complejos, reposados y con cierta capacidad para aguantar en el tiempo. Las fórmulas de la fruta y la fermentación en barrica sin más parecen agotadas para los más punteros, que experimentan con éxito vías alternativas. El trabajo con las lías cobra una nueva dimensión, ya sea en depósito (sobre todo en el caso de los albariños) o en barrica (ruedas y otras variedades gallegas). La selección en viña y la búsqueda de suelos y paisajes especialmente caracterizados son otros aspectos que ganan en importancia. El futuro verá blancos más serios y de perfil más elevado que nos acercarán más a los de otros países europeos.Por cierto que empiezan a ganar peso los “cavas de autor”, especialmente cuidados, elaborados en pequeñas producciones, con crianzas más largas de las habituales y deseos de buscar gran complejidad. También empieza a ser frecuente utilizar la barrica para el conjunto o una parte del vino que realizará posteriormente la segunda fermentación en botella

http://club-circulo.todovino.com/revista.jsp?content=revista&art_id=183 Amaya Cervera

Compaeteix!

Sovint em pregunto : hi ha o no hi ha un guió ? un guionista allà a dalt, o un programador estil matrix , i un dia se li acudeix una cosa i aleshores la fa apareixer a tot arreu com a tema recurrent…de moda…fins que se li passa del cap….

Diumenge a casa de la Susi vaig estar jugant amb els hamsters…feia anys , anys i panys que no estava en proximitat de un hamster!!…L’endemà al matí a casa vaig veure un ratolí !!! corria per la nostra habitacio!! quin crit !! quin susto!! que fa un ratolí a casa, lliscant pel parket amb les ungles!!

Hores despres, quan tornem del …..servicio estacion, perdò, “Servei Estació” de comprar la trampa, sentim que la veina comenta algo del seu hamster….un ratolí al pis de dalt!! 

Li posem una trampa amb formatge – que sabem de cert que li agrada perqué l’hem trobat rossegat! – ….i al matí el trobem….victima de la seva golafreria…Pobre ratolino….fa pena…..fa fastic, pero fa pena….pobre ratolino….realment és petitet…amb aquells bracets encongits i el morro allargat….pobre ratolino……quin fastic però amb aquella cua llarga…. 

Unes hores despres, a la feina…..el mouse s’em mor…..és a dir ” el ratolí es mor”…..

mmmm

Tornem a casa i un altre ratolino és a la trampa…..i ja van dos…ai ai ai …

Poc despres sentim que el senyor Barbera, el de hanna-barbera, el creador de Pixie i Dixie i de Tom i Jerry, ha mort!

Ratolinooooooos…

 

 

 

 

  

 

 

Compaeteix!

Ahir vam tastar finalment al semproniana, restaurant que molts ens havien comentat, i inclús és el favorit de alguns amics …

Molt centric, roselló aribau, en ple eixample “soho” ( molts restaurants, bars musicals, galeries d’art, edificis modernistes, botiguetes xules -moda per gays guapos!- i coses de tota la vida) a on es veia molta vida i per on tampoc solem anar-hi gaire….

La decoració és curiosa, interessant, estil bastant càlid: parets de colors dominant colors càlids (teula,ocres,vermells,algun lila..) ; detalls daurats de or vell; cadires totes diferents estil tradicional (tapiçades de floretes) , i trastos penjant ( vidrets,marcs daurats buits decoracions vàries..)…espelmes, làmpares totes diferents…

La cuina és entre tradicioanl catalana-francesa i moderna….això diuen: jo crec qe eren plats molt “contundents” tradicionals presentats una mica macos…p.ex; cap i pota, llenties, butifarra negra….; l’adria va agafar un carpaccio de vedella i foie i magret d’anec; jo una amanida de pop i carxofetes i cervol amb salsa de castanyes…; plats grans i contundents, realment havia poca oferta vegetal crec jo….

Per beure un Petalos del Bierzo (un dels inventos del Alvaro Palacios al Bierzo)

De postre un delirium tremens de xocolata – ració força gran!- i poma amb toffee

Per picar havien portat alls , i no olives…molt bons

El pa no el vam trobar especialment bo, tampoc dolent.

Va agafar la comanda la cap vestida de carrer, pero tots els cambrers eren sudamericans ( bueno pot ser un parell catalans);

La sala era maca pero massa gran….trobo, estava plena a mitges, molts estrangers…

El lloc esta emparentat amb el Pla dels Angels devant macba a on hem anat varies vegades….

De l’1 al 10 li donaria un 7 baix….esta be, bo, amb encant pero li falta algo; la cuina era bona pero per mi massa “proteinica” ….

ah! tenen una cosa interessant: si vas amb nens se’ls emporten i fan un taller de cuina, a on juguen, cuinen i dinen mentres els adults estan a la taula…

un més tastat de la ruta gastronomica…

Compaeteix!

Top